VA apaisat títol

BRAÇ A BRAÇ, TOT VA BÉ

Editorial revista Nosaltres 145

Aquest text correspon a l'editorial de la revista Nosaltres núm. 145, publicada pel Col·legi Sant Vicenç.

Quan plantejàvem la revista Nosaltres número 145, després de la defunció del nostre estimat amic i mestre Lluís Bosch i Vendrell el passat 9 de març, l’equip de redacció va decidir que havíem de dedicar-la a ell.

El Lluís, com podreu llegir en el reportatge especial que trobareu, era un mestre que no et deixava indiferent, que havia fet molt per l’escola i que l’estimava amb bogeria. És per aquest motiu que, cada vegada que ens reuníem o parlàvem pels passadissos de l’escola, ens miràvem amb cara de frustració: tot el que ens venia al cap per homenatjar-lo era poc, sempre volíem fer més, perquè s’ho mereixia. Pensàvem que qualsevol cosa que féssim quedaria curta al costat de tot allò que ell va fer per nosaltres, per l’escola; quedaria curt en comparació a tot allò que ell va ensenyar, va fer i va ajudar a tirar endavant. Però ens vam animar a fer tot allò que estigués a les nostres mans per tal d’aconseguir que tothom que obrís aquesta revista conegués una mica més el Lluís.

Ell era un pilar de l’escola, l’havia ajudat a créixer –juntament amb altres mestres, impulsors i ideòlegs–, i havia aconseguit amb la seva empenta i el seu lideratge que tota la comunitat educativa avancés cap a una escola millor.

És possible que alguna vegada hagueu sentit a parlar de “l’esperit de ca n’Aragall” com a símbol de compromís, de feina en equip, de ganes de progressar. El Lluís sempre deia que l’escola només avançaria quan tots els components de la comunitat educativa tiréssim del carro junts, reméssim en la mateixa direcció i amb la mateixa força. I és que amb esforç i perseverança podem fer que aquesta escola tan estimada per tots avanci i progressi.

Ens trobem en un moment en el qual moltes escoles, moviments pedagògics i associacions educatives ens replantegem com volem que sigui l’educació. Però no podem fer un canvi pel simple fet de canviar, d’innovar. I és que hem de tenir en compte que innovar no és inventar, no és llançar-se a l’aventura de provar metodologies i estratègies per tal de temptejar i trobar finalment quina és la més adequada per a la nostra escola i el nostre poble.

Innovar és posar tota la carn a la graella -mestres i treballadors, AMPA, Patronat. És esforçar-se, perquè tot aquest camí que recorrerem no serà senzill, però valdrà la pena si sabem cap a on anem. El motor d’aquest canvi hem de ser les persones que integrem la comunitat educativa, mitjançant una xarxa teixida amb temps i consciència, ha de ser com una marató, no pas com un esprint.

El Col·legi Sant Vicenç té tota una llarga llista d’activitats de molta qualitat que fan que tingui una educació diferent, com ara el teatre, els escacs, la biblioteca com a centre de l’escola, el Pessebre Vivent, el projecte d’anglès, etc. Aprofitem-les, però siguem conscients que podem arribar encara més enllà.

Ens toca, hem d’empènyer un canvi real en la vivència escolar dels infants, dels mestres, en la dinàmica de l’escola, i, davant de les dificultats, haurem de sortir de la nostra zona de confort.

Quan bufen temps de canvis, algunes persones aixequen murs, d’altres molins de vent”, diu un proverbi xinès. De ben segur que el Lluís, que ens acompanya en aquest camí, ens encoratjaria a aixecar molins de vent, perquè el poc que pugui aportar cadascú de nosaltres resultarà molt en conjunt. Valdrà la pena posar-se braç a braç encara que no pensem exactament igual, perquè al final, entre tots, decidirem quin ha de ser l’objectiu que cal assolir, i l’assolirem amb excel·lència per tal de seguir millorant. Val la pena esforçar-se perquè sabem que, al final, tot anirà bé.

Manel Vidal Portillo

Editorial revista Nosaltres 145 (Juny, 2016)

PUBLICAT PER MANEL VIDAL SOTA LLICÈNCIA CC BY-NC-SA​ 4.0