VA apaisat títol

GRÀCIES

Editorial revista Nosaltres 141

Aquest text correspon a l'editorial de la revista Nosaltres núm. 141, publicada pel Col·legi Sant Vicenç.

La societat canvia i, amb el pas del temps, perdem tradicions que no s’haurien de perdre. Qui no recorda haver segut a la vora de l’avi per escoltar atentament les històries que explicava? Des que érem ben petits, les rondalles ens han fet més lliures.

Vivim en un món que els infants –i sovint també els adults– no acaben d’entendre. Necessiten qüestionar amb intel·ligència l’actualitat per a poder comprendre-la i assimilar-la; per això necessiten sentir, veure i viure contes. Relats fantàstics d’animals que parlen, com El gat amb botes, històries amb finals dolços, feliços o, fins i tot, tristos, o contes bojos, plens de bestieses i sense sentit com Alícia al país de les Meravelles.

Quan narrem, els fem creure històries perquè, primerament, saben que qui les explica és algú proper, que conta amb sensibilitat, amor i generositat; en segon lloc, noten com tenim tanta urgència fantàstica de vèncer el mal o els monstres amb violència i estupidesa com la tenen ells; i, finalment, necessiten amb gran desig sortir del món per un instant i carregar-se d’energies i eines artístiques per a transformar el seu entorn més immediat. Sovint, però, pequem en explicar la moral, allò que els nens poden extreure i aprendre d’aquell conte com si –pobrets!– no l’haguessin entès.

Segons l’educadora Irene de Puig, “els contes són unes eines màgiques que l’adult pot usar de múltiples maneres: per a interioritzar continguts, valors, coneixements o vocabulari, entre d’altres; per a generar efectes emotius, per a despertar la imaginació i la creativitat”.

En l’escalfor de la nostra llar, és important crear aquests espais de diàleg i contes compartits on infants, adolescents i adults gaudeixen i aprenen. Adolescents i adults també? I tant! Fa molts anys, quan els contes no eren escrits sinó narrats, hi havia contes que no necessitaven un final feliç perquè, precisament, la seva funció era una altra. Per exemple, el conte de La caputxeta vermella estava destinat a les joves i adolescents per advertir-les del perill d’assetjament sexual. Però no cal que anem als extrems de contes com els dels germans Grimm –en les versions més antigues, sense ensucrar els finals– per gaudir d’un aprenentatge a través de relats per a joves i adults, sinó que podem recórrer als contes clàssics de tradició oral que han recollit altres autors, o llegir contes més actuals d’escriptors com Mario Benedetti o Tim Bowley, entre molts d’altres, que ens fan viatjar màgicament amb el poder de les paraules.

El fet de narrar i compartir contes no significa que haguem de deixar l’hàbit lector a banda, ans al contrari. És necessari, per no dir imprescindible, que hi hagi una retroalimentació i que tant els adults –com a models que són– com els infants adquireixin una rutina lectora que quedi arrelada a la seva quotidianitat. Així serà com, cada cop que ho desitgin, podran abstreure’s i
somniar.

Tal com diu la narradora Txell Benitorafe –més coneguda com Marietta contacontes–, “explicar contes i històries és apassionar, motivar, obrir portes a l’univers de la fantasia, obrir les finestres de la imaginació; en definitiva, és un acte d’amor”. Així doncs, aïllem-nos del món més sovint, amb contes narrats oralment o amb espais de lectura individuals o grupals, i tornem-hi amb eines que ens ajudin a millorar-lo. De ben segur que, entre tots i gràcies a la fantasia, aconseguirem ser
més feliços.

Manel Vidal Portillo

Editorial revista Nosaltres 141 (Març, 2015)

PUBLICAT PER MANEL VIDAL SOTA LLICÈNCIA CC BY-NC-SA​ 4.0